Pals de cec enmig la meravella esquerpa “Oh esquerpa cadena de puigs gegantins!
Oh la visió pura que ve d'allà endins”
Joan Alcover
Al meu darrere no hi ha arrels ni heroiques nissagues
sóc fill de l'erràtica porfídia de toscs avantpassats
fills de la ignomínia qui travessen els segles amb el cap baix
sense deixar-hi una , ni una sola empremta d'honorabilitat
no puc anar enlloc i dir :: aquest és el digne casal del meu llinatge
no em preocupa...
De l'onada
només el redreçar-se mar endins
quan l'estrèpit
escumós del trenc ja s'ha esbravat
Sorra sóc , polsim daurat
que atret per un mormoleig llunyà
revincla i s'enlaira
enrere la platja monòtona
el setge de l'aigua
el brogit de tantes veus
emmetzinant l'espai
amb fumerols atziacs
Cel enllà , miríades de ciutats
he ultrapassat sense ànsia
Bosc endins, encara
sota un eixam de teranyines
sóc de la molsa hostatge
agombolat per minúscules
petites criatures pàl·lides
sorra estrangera sóc
pur miratge ...
No enyoro la perduda calidesa de la platja
que la salabror rovella ...
no enyoro dels meus companyia ni tracte
les pàtries hi són per fugir-ne
les famílies per abjurar-ne
si vols créixer, del bressol cal allunyar-se
Del vent soc minúscul pelegrí
ell m'ha portat , ell se m'endurà d'aquí
Res demano, només espero revifar
enlairar-me de nou, volar sense ales
i arribar a l'obscura meravella
- Abstracte poderós -
que des de sempre m'encis
m, atia , em sacseja, em revolta
esquerpa em reclama ..